final del blog

Aquest bolg ja s'ha acabat perquè he acabat els deures i perquè l'estiu ha arribat a la seva fi. Ha estat bé el rollo d'aquest bolg! A part que m'ha endarrerit una mica la feina, però la questió es que ja s'ha acabat! Per fi deures aniquilats, finish, se acabó! I per això no escriuré més. Ai, que escric massa!!

Adéu!!... o fins que en torni a tenir ganes cosa que dubto.

Adéu i gràcies als que han estat aguantant el meu rollo.

diumenge: un dia abans de començar el cole

Guillem Iborra Niubó

Alpens

Després que Sant Jordi matés el drac (i 10)

Al final de molta estona la porta es va obrir i en va sortir un home gran que devia tenir uns seixanta anys. Després els van fer entrar i el rei va dir:
- Qui sou? Què voleu? D'on veniu? I a on aneu?
- Sóc Sant Jordi i vinc d’Espanya. I en arribar en un poble el vaig contractar a ell que és el guia i aquests guerrers perquè ens protegissin fins a Racunga el meu poble –va dir Sant Jordi-. De camí a Racunga varem parar aquí per comprar menjar i aigua i després seguir.
- No cal que hi vagis l’altre dia varem atacar el poble i varem fer presoners a tots els supervivents.
- Ens pot portar a les cel·les? El meu pare vivia al poble
- D’acord
Els guàrdies els van guiar fins a les presons. Sant Jordi tenia un pla, un cop davant la cel·la del seu pare agafarien les armes dels guàrdies i els matarien
Després matarien el que guardava les claus i alliberarien a tothom qui poguessin.
No va costar gaire: dos dels soldats van distreure als guàrdies i Jordi i el guia els i van prendre les armes i van acabar amb ells i l’home que guardava les claus i després van tenir temps d’alliberar-ne vint. A mesura que anaven trobant guàrdies els mataven els hi agafaven les armes i amagaven els cossos.
Van anar a l’estable. Com que havien trobat un plànol del castell hi van anar. Allà hi havien deu soldats que es van espantar perquè eren deu contra trenta. Els guàrdies es van morir de por. Tot seguit agafaven cavalls i marxaven just a temps perquè el capità d’una patrulla digués: "Atureu-los!" però no va servir de res. Un cop a fora no hi havia ningú, els guàrdies de dalt les muralles no veien res i no van disparar per no tocar als seus.
La porta de la sortida del poble s’estava tancant però tots van tenir temps d’arribar i travessar, ara eren lliures.

Fi

Després que Sant Jordi matés el drac (9)

S’havien d’afanyar i ho van fer però com que anaven més ràpid del normal es van cansar i van haver de descansar. Van reprendre la marxa, però aquest cop més lentament. Avançant, avançant, van arribar a un poble amb unes muralles de fusta. Al guia li va costar molt que els guàrdies els deixessin entrar. A dins el poble tothom els mirava en silenci.
Un soldat es va atrevir a dir:
- Carai! Qualsevol diria que un cementiri és més alegre.
- Calla tros de quòniam! Que encara et sentiran! –va dir un altre.

Un cop al castell, que era de pedra amb unes muralles altes tan altes com el Montblanc amb la porta més gran que Sant Jordi havia vist mai vigilada per cinquanta homes que no van dubtar en barrar-los el pas i un soldat que semblava el capità va dir:
- Ens haurem de quedar les armes fins que surtin del castell.
- Cap problema –va dir el guia- doneu-li les armes.
- Us deixarem dos guàrdies perquè us guiïn per dins el castell
- D’acord

I així ho van fer i els soldats els van deixar. Primer van anar a veure el rei però la porta estava tancada i un soldat reial va dir:
- El rei està parlant amb un vilatà. Ens haurem d’esperar.




continuarà

Aiguille du Midi (3)

Una dona ens va donar un paperet amb el número vint-i-quatre i també ens va dir que a la una del migdia havíem de ser allà. Primer varem anar a una terrassa que es veien les muntanyes i Crourmayer però nosaltres no varem veure res perquè hi havia boira però després varem baixar per unes escales bastant llargues que anaven en una mena de pati ple de neu i boira.
Hi havien unes tumbones on varem tirar unes quantes fotos i després jo i el pare ens varem tirar unes boles de neu. Havíem fet una miniguerra de neu en ple estiu.
A mesura que s’anaven obrint finestres i es veien les muntanyes anàvem tirant fotos. Més tard jo baixava per una baixada de neu patinant fins que després tornant a la terrassa on ens varem menjar un entrapà i varem anar a veure una exposició de minerals i més tard, a la una allà on aviem quedat per tornar amb el telehuevo.
Aquest cop no varem anar sols, hi varem anar amb una italiana que la vaig trobar simpàtica. Durant la tornada a l’agulla mentres tots tiràvem fotos, un helicòpter que anava a rescatar algú ens va passar per sota una cosa que encara no havia vist mai ni m’havia passat. Arrivant a l’Agulla de Midi el pare volia pujar a dalt de tot i hi va pujar, jo i la mare no varem voler pujar i varem quedar amb el pare que a les dues havíem de ser al pont jo i la mare varem anar a una terrassa fins a les dues.


fi

Aiguille du midi(2)

Al llac varem fer fotos de la muntanya, de la muntanya i el llac, d’una pedra que estava al mig del llac i que amb el reflexa semblava una punta de fletxa i una amb el pare i jo amb la roca de dins l’aigua. Després varem menjar més xocolata i varem tornar a l’estació, varem agafar un telefèric i varem acabar de pujar a dalt de l’Agulla de Midi (que és com ho dèiem nosaltres tot i estar mal dit). A dalt hi havia un pont ample i curt que anava a l’altra banda però nosaltres varem pujar per unes escales que anaven fent cantonades fins arribar a dalt. Al primer revolt de l’escala en una finestra i varem descobrir una “webcamp” que ja havíem vist a Internet. A dalt de la terrassa estàvem molt amunt, estàvem a 3.842m per sobre el nivell del mar. Des d’allà hi havien unes vistes estupendes, guapíssimes, fantàstiques, meravelloses, etc. Varem tirar un munt de fotografies.
Al final varem baixar al pont i el varem travessar. Per anar a les altres terrasses s’havia de passar per unes galeries.
Un cop havent vist totes les terrasses varem agafar un telefèric... perdó un “telehuevo” per a quatre persones. Varem tenir sort perquè ens en va tocar un per a nosaltres sols i érem tres. Jo i la mare ens varem ficar en un costat i el pare a l’altre. Quant el pare es movia la mare tenia por, perquè el telehuevo es balancejava.
Varem passar per una glacera molt molt gran i un campament sobre la neu ple de gent. Varem baixar i...



continuarà

Aiguille du Midi

Aquest any el pare,la mare i jo hem anat de vacances als Alps, al massís del Montblanc i varem dormir en un poblet que es diu Les Houches que està situat al costat de Chamonix que es a prop de la frontera de Suïssa i Itàlia. Nosaltres hem vingut perquè el pare es va apuntar en una marxa de resistència que fan al poble que es diu “Ultra- Trail du Mont- Blanc “. Varem arribar el dissabte i el diumenge varem quedar per el dilluns anar a “l’Aiguille du Midi” amb uns amics del pare que també farien l’Ultra- Trail. Es deien Isma (que si us en recordeu va sortir a l’Olesa - Montserrat), Jordi, Marc, Txell i la seva família, l’Anna la germana, en Jaume el pare i la mare Carme.
Al dilluns ben d’hora erem a l’estació del telefèric que pujava a dalt l’agulla però abans fent una parada a la meitat. L’Isma no havia vingut perquè s’havia quedat a dormir però no va passar res perquè a dalt estava enuvulat i no varem pujar, al final varem decidir anar-hi al dia següent, dimarts.
A l’endemà els pares varen decidir anar a l’agulla tot sols. Varem agafar el telefèric. Estàvem ben previstos de xocolata i xuxes tot i així cap al final em vaig marejar i vaig caure rodó. Després vaig menjar xocolata i varem anar a caminar - passejar tenint en compte que érem a la primera estació. Caminat varem arribar en un llac que semblava un mirall. És deia el Llac Blau i era molt bonic. Just al davant hi havia una muntanya molt molt punxeguda.


continuarà